M'agrada rescatar els diaris vells, que tenen ja un parell de dies, perquè pots descobrir que hi ha textos que no caduquen. Rellegint El País del diumenge //avui m'ha fet mandra anar a comprar-lo// he trobat un article de Mario Vargas Llosa dedicat a Irene Nemirovsky.
Una dona que a totes ens hagués agradar ser i com a mes d'una ens hagués agradar saber escriure. Tal com diu Vargas Llosa: "Sus cartas indican que se iba muy de mañana a la campiña y que escribía allí todo el día, acuclillada bajo un árbol, en una letra minúscula por la escasez de papel. El manuscrito no delata correcciones, algo notable, pues la estructura de la novela es redonda, sin fallas, así como su coherencia y la sincronización de acciones entre las decenas de personajes que se cruzan y descruzan en sus páginas hasta trazar el fresco de toda una sociedad sometida, por la invasión y la ocupación, a una especie de descarga eléctrica que la desnuda de todos sus secretos."
Puc imaginar-la escrivint amb aquella lletra perfectament llegible i amb totes les vocals del mateix tamany que no he sabut dibuixar mai. Fa temps //gairebé diria anys// que Suite Francesa, la novel·la a la que es refereix a l'article, ronda per casa esperant a ser llegida. Avui no em puc estar d'obrir-la //amb la il·lusió de qui desembolica un regal// per la primera pàgina i abandonar-m'hi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario