Re-descobrint

M'agrada rescatar els diaris vells, que tenen ja un parell de dies, perquè pots descobrir que hi ha textos que no caduquen. Rellegint El País del diumenge //avui m'ha fet mandra anar a comprar-lo// he trobat un article de Mario Vargas Llosa dedicat a Irene Nemirovsky.

Una dona que a totes ens hagués agradar ser i com a mes d'una ens hagués agradar saber escriure. Tal com diu Vargas Llosa: "Sus cartas indican que se iba muy de mañana a la campiña y que escribía allí todo el día, acuclillada bajo un árbol, en una letra minúscula por la escasez de papel. El manuscrito no delata correcciones, algo notable, pues la estructura de la novela es redonda, sin fallas, así como su coherencia y la sincronización de acciones entre las decenas de personajes que se cruzan y descruzan en sus páginas hasta trazar el fresco de toda una sociedad sometida, por la invasión y la ocupación, a una especie de descarga eléctrica que la desnuda de todos sus secretos."

Puc imaginar-la escrivint amb aquella lletra perfectament llegible i amb totes les vocals del mateix tamany que no he sabut dibuixar mai. Fa temps //gairebé diria anys// que Suite Francesa, la novel·la a la que es refereix a l'article, ronda per casa esperant a ser llegida. Avui no em puc estar d'obrir-la //amb la il·lusió de qui desembolica un regal// per la primera pàgina i abandonar-m'hi.

Coo-desesperació

Han atonyinat uns espanyols a Al-Aaiun per manifestar-se a favor del poble Sahrauí. D'entrada no puc si no pensar en la seva valentia, però també en la seva estupidesa, ja em perdonareu. Les conseqüències polítiques ja es deixen veure a espanya, l'oposició aprofita, com sempre, per posar-hi cullerada i treure'n profit. Però la pregunta que em ve al cap és si fem algun be amb aquest tipus de "cooperació internacional" o be simplement espatllem les cosses més encara? De fet és una de les preguntes que sona cada vegada més // o ho hauria de fer// entre les entitats solidaries que tenen projectes al estranger.

Em preocupa, per sobre de tot, les famílies sahrauís que han estat amenaçades de mort per haver acollit // i tots amb els qui hagin tingut contacte // aquest grup de "cooperants". Ells, per cert, ja son a casa, amb algun que altre blau. Els grans defensors de causes perdudes dormen ja amb les seves famílies, no hauran de mirar dues vegades abans de sortir de casa per si algú vol acabar amb la seva vida, o tenir cura que es diu i que no a les converses telefòniques, perquè després de les seves vacances solidaries tornen a tenir feina, cotxe i sobretot tranquil·litat. Però es senten herois de la causa sahrauí després d'haver rebut una pallissa i dormiran amb les consciencies ben trasquiles.

L'hommo-ocidental creu que és capaç d'arreglar-ho tot manifestant-se amb la seguretat que vindrà l'excercit de torn a escortar-los fins al port més proper: No vull dir que silenciem les denuncies licites que aquesta gent cridaven pels carres d'Al-Aaiun, però potser la propera, feu-les a casa vostre. Però es que al barri de Haylinhan no tenen cap exèrcit que els vingui a rescatar. Això si ho podem denunciar i esperem que mentre no en rebin més d'una, de pallissa.

Antonio Velazquez si em sembla més sensat:

round II

“El día entero posamos para fotografías en las que debemos sonreír.... en un mundo así les diré queridos amigos que sonreír es fácil si miramos el vaso, que no es que esté medio vacío o medio lleno, es que esta agrietado y va vaciándose poco a poco mientras masas de optimistas gritan en favor de la alegría del vaso medio lleno. (...)

Posemos entonces para un fotografía, así que .... bienvenidos al circo, disfruten del espectáculo y sobretodo sonrían por favor”

Así abrí mi primer blog //ahora parece que hace un siglo// un 1 de abril del 2007. Ahora más de tres años mas tarde, pero con el mismo espíritu vuelvo a la carga.